dilluns, de juny 21

La didáctica no presencial

La desaparició del professor i l'absència del seu rol educatiu
Noves formes d'ensenyament: la didàctica 'no presencial'


********
Me ha llegado del listado DiM esta noticia que salió publicada en el Avui de hoy.

De les moltes revolucions que estem patint en aquestconvuls canvi de mil·lenni, n'hi ha una que, tot i sent molt menys clamorosa que les altres (perquè no fa esclatar cotxes ni fa caure gratacels), amenaça amb incidir de manera igualment radical en els costums i la mentalitat de les persones. Parlo dels nous sistemes educatius, que la tecnologia dels ordinadors i d'Internet està difonent a marxes forçades en els centres d'ensenyament de tot ordre i grau, sistemes que trasformen no solament la manera d'aprendre dels joves, sinó fins i tot la seva sensibilitat, la manera de socialitzar i els valors ètics i estètics.
La idea clau per apropar-nos a aquest nou univers educatiu és la d'ensenyança no presencial, fòrmula que, no obstant la seva inelegància terminològica (per què no usar una noció positiva, com podria ser ensenyança telemàtica?), és reveladora, justament mitjançant el concepte que nega, del seu contingut subversiu. I entendrem ràpidament del que es tracta si pensem que presència significa no simplement l'assistència personal de l'educador a l'espai educatiu, sinó el principi d'autoritat damunt el qual es fonamenta la mateixa relació fomativa.
L'ús didàctic de les noves tecnologies, o sigui l'eliminació de l'espai físic on professor i alumnes es reuneixen per complir amb les seves tasques respectives, i la substitució de les classes convencionals amb uns materials especialment dissenyats per ser consultats amb l'ordinador personal, segons ritmes d'aprenentage determinats pel temps i les necessitats de cadascú, ha produït per una banda la desaparició de la presència física del professor a l'aula (juntament amb l'aula mateixa), i per l'altra del seu rol simbòlic, o sigui d'aquell principi d'autoritat que mediatitzava l'accés al saber de l'estudiant.
La intervenció del docent en la preparació del material i el seguiment dels alumnes durant el curs mitjançant Internet (tasques diferents que moltes vegades no coincideixen en la mateixa persona) no es poden comparar ni de lluny amb el treball didàctic de la classe en presència. En primer lloc perquè el material d'estudi arriba als estudiants després d'un procés d'adaptació al nou mitjà (en el qual adquireix, a vegades, un format hipertextual incompatible amb l'estructura seqüencial d'un llibre). I després perquè la manera d'utilitzar aquest tipus de materials afavoreix, en l'estudiant, una percepció i unaexperiència radicalment subjectives de l'activitat d'estudi: li sembla, i així és efectivament, que ell, amb la seva iniciativa i les seves capacitats, realitza activament el procés d'aprenentatge que el portarà a dominar els continguts de l'assignatura, i que per tant és autor del propi itinerari didàctic. El docent té el mateix significat instrumental de l'informàtic que ha elaborat el programa, o dels tècnics que garanteixen un bon funcionament de la xarxa. L'intercanvi amb els companys o amb el professor, finalment, no solament no desapareix, a la xarxa, sinó que pot arribar a ser més ric, perquè està orientat segons interessos propis més clarament percebuts.
Es podria dir que, per una banda, el professor i la seva funció simbòlica han desaparegut de l'horitzó mental de l'alumne, substituïts per figures d'experts que tenen solament un paper de subsidi tècnic, i, per l'altra, que l'aprenentatge s'ha tornat personal i actiu, de manera que el seu èxit final depèn exclusivament de la capacitat de l'alumne de treure profit dels materials i dels mitjans que se li posen a l'abast. L'aspecte més radicalment innovador d'aquest canvi substancial en la transmissió del saber és l'enfonsament del principi d'autoritat, en lloc del qual s'ha entronitzat el principi de la responsabilitat individual: l'èxit educatiu i professional de cadascú depèn de la seva capacitat d'adaptar-se subjectivament a unes eines que es presenten com a simples recursos materials, buidades de tot valor simbòlic.
Hom podria pensar que aquesta innovació en la didàctica solament es dóna en centres altament especialitzats, com podria ser (a Catalunya) la Universitat Oberta, i que en els altres centres se segueixen els mateixos models educatius d'abans. Pero no és així. Una llei de l'economia diu que la innovació tecnològica que es dóna dintre d'un sector de la producció converteix en obsoletes totes aquelles empreses que no l'adopten. Aquesta llei funciona també en el pla cultural i educatiu, tant pel que fa als centres d'educació primària i secundària, on la indisciplina que es generalitza a les aules és el signe inequívoc de la resistència de la joventut a mètodes educatius tradicionals que no es basen en la iniciativa individual dels alumnes enriquida per les noves tecnologies, com pel que fa als centres d'educació superior (les universitats), on el problema del canvi de metodologia afecta directament la qualitat dels professionals que en surten. És evident, en efecte, que si la introducció de la telemàtica potencia enormement la formació d'un biòleg, un economista o un filòleg, els centres que no adopten la telemàtica com a eina didàctica generalitzada formaran biòlegs, economistes i filòlegs obsolets. És tan dramàticament evident tot això, que les universitats convencionals han començat a introduir aquestes formes noves de ensenyament per poder sustituir gradualment els seus cursos de tipus presencial amb assignatures parcialment o totalment no presencials. Sembla previsible, doncs, que en l'espai d'una o dues dècades tot el sistema educatiu dels països occidentals, des de primària fins a la universitat, s'haurà posat al dia. No seria desitjable, en canvi, que es mantingués un doble sistema, tecnològicament avançat per als rics i tecnològicament obsolet per als pobres.

Lloc original: http://www.avui.com/avui/diari/04/jun/21/c30121.htm

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici